Luisa Granero, és el més clar exemple d'una dona feta a si mateixa. Nascuda el 1924, a Barcelona, en el si d'una família pobra, d'origen andalús, la seva mare i la seva tia van ser model d'artistes com Ramón Casas, i ella, per sobreviure, començaria fent el mateix. Als nou anys, encara no havia pogut anar al col·legi, i només la seva tenacitat va fer que aconseguís els seus objectius.

Entre els deu i els quinze anys, aconsegueix començar a anar al col·legi, i als setze aconsegueix que l'apuntin en la Escola d´Arts i Oficis de Barcelona, on aprova els quatre cursos en només un any, per poder matricular-se a l'Escola Superior Belles arts. Allí la criden “la noia del codony”, perquè molts dies això és l'única cosa que porta per menjar.

Comença a treballar com a model en els tallers d'escultors tan interessants com Jaume Otero i Martí Llauradó, i amb ells s'enamora d'aquest ofici. Amb els diners que guanya com a model, paga els seus estudis superiors i alterna els treballs de model i ajudant. I als 25 anys es casa amb el també escultor Enric Galcerà, que la recolzaria incondicionalment en la seva vocació. Ja en 1942, havia aconseguit el seu Primer Premi en el Primer Saló de la joventut de Madrid.

Com ella mateixa es descriu, “és mare, esposa, mestressa de casa, ajudant de l'escultor Enric Monjo i, a les nits, escultora”. Treballa frenèticament i es presenta a exposicions i concursos.

El mateix dia que compleix 40 anys guanya la Càtedra de Modelatge i Composició de Belles arts a la Universitat, convertint-se en la primera dona catedràtic d'Escultura a Espanya. “En ser dona no ho tenia fàcil, però me la van donar”, apunta, després que el catedràtic que estava en contra seva (pel fet de ser dona) perdés el tren i no arribés a temps a Madrid per a la votació final.

Quan, en 1967,  s'inaugura el nou edifici  de la Universitat de Belles arts a la Zona Universitària de Barcelona, la figura de Sant Jordi, de grans dimensions, i la seva parella, que flanquegen l'entrada, són obra de Luisa Graner. I allí exercirà les seves funcions docents fins a la seva jubilació.

Quatre anys després, fa la seva primera exposició individual en el temple de l'art de l'època, la Sala Parés, de la mà d'un admirador incondicional, Joan Anton Maragall. I, des de llavors, la seva vida entra en una fase d'èxits, combinant exposicions en diverses ciutats amb monuments públics tan importants com el gegantesc “Geni de les Illes” a Palma de Mallorca. O les fonts del barceloní Palauet Albéniz, la Verge del palau de la Virreina, les fonts de Saragossa, etc.

En 2006 pronuncia el seu discurs sobre la “terra cuita” en el seu ingrés en la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona. Abans havia estat nomenada també acadèmica de l'Acadèmia de Santa Isabel d'Hongria, a Sevilla, i en la de Sant Fernando, a Madrid. I alhora membre de la “National Sculpture Society” de New York.

Al final de la seva vida, ens deixa algunes de les seves reflexions:

“Per a mi l'art no és una moda. Cal trobar-se a un mateix aprofundint. Estimo tant l'Art! i odi la gratuïtat. Amb Monjo vaig descobrir que l'artista està en un mateix i que l'art no és la còpia."

“He lluitat molt. De vegades no puc creure el que he aconseguit, venint d'on vinc i en l'època en què vaig néixer… Una dona, en els anys quaranta, d'origen humil, no ho tenia fàcil per ser escultora. Però aquesta ha estat la meva força… I he estat feliç!"

“Diu Rodin: “El món només serà feliç quan els homes tinguin ànima d'artista, és a dir, quan tots gaudeixin amb la labor de la seva creació”…  Jo he gaudit i encara gaudeixo”