Sandorfi és, sens dubte, un dels artistes europeus més representatius de la transició des de mitjan segle XX al silgo XXI. Hongarès de naixement, immigrant fugint dels carros blindats soviètics en el Budapest de 1956, refugiat en l'Alemanya de la postguerra, i finalment establert a París fins a la seva mort, la seva obra és d'una personalitat gairebé terrible.

D'una personalitat summament intransigent, bàsicament autodidacta, va practicar una pintura extraordinàriament bolcada en si mateix, en molts casos de autoretratos sistemàtics, gairebé paranoicos, però d'una potència expressiva indiscutible. Pintava també molt a les seves filles, Ange i Eve. I només en la segona meitat de la seva carrera va evolucionar a una factura més dolça, recreant-se en els cossos dels seus models en l'estudi, embolicades en llençols i mantes, i introduint una paleta de color d'una riquesa molt major.

L'exposició que presenta en aquest mes de setembre el MEAM a Barcelona és d'una envergadura sense precedents. Mai s'havia aconseguit reunir un total de més de 140 obres de gran grandària, en un conjunt que omple la totalitat de les sales del Palau Gomis. Es presenta pràcticament la totalitat de l'obra desenvolupada per Sandorfi en la primera meitat de la seva carrera, tota la seva època blava (per a molts la més innovadora, apassionant i carregada d'expressivitat), molt de la seva època rosa i una bona part de la seva etapa final.

L'exposició es completa, en la tercera planta, amb una reproducció del taller de Sandorfi, ple de peces autèntiques: El seu cavallet de fusta, amb l'obra pòstuma que va deixar inacabada, les seves paletes, els seus pinzells, els seus colors, les màquines de diapositives amb les projeccions de les fotos que ell va fer dels seus models, fotografies personals i fins i tot uns penjadors amb els quimonos que sempre es posava per pintar en el seu propi taller.

La Fundació de les Arts i els Artistes confia que, amb aquesta magna exposició, el món de l'art torni de nou a fixar la seva atenció en un artista que, en els anys vuitanta i noranta, va exposar en les principals galeries del món, i després ha romàs en una pacient espera que ha fet d'ell un dels artistes més valorats per experts i pels altres artistes, i alhora menys conegut pel gran públic. Un gran públic que va a alucinar i no es quedarà indiferent davant una mostra de tal magnitud, un gran públic que serà sorprès per la rotunditat, la personalitat i la consistència d'un autor irrepetible.